Aquest post vol donar les gràcies a en Jordi de la caseta de fusta. Ell em va convèncer de l'oportunitat d'obrir un blog quan jo no sabia massa ni que era això. A mi em semblava que havia de ser complicat. Ell, amb un somriure em deia "No home, no!, és molt senzill". M'ho deia amb una convicció que... aquí em teniu.
En Jordi és d'aquells que et fa obrir els ulls, els propis ulls, i et fa descobrir noves mirades sobre les coses fins veure que les veus simplement diferents.
Poca gent té aquesta virtut. Quan un troba quelcom així és quan venen aquelles ganes de tenir "amics per sempre" com diu la cançó olímpica.
La foto és seva i la trobo tan expressiva!
Jordi... on pares?
No hay comentarios:
Publicar un comentario