Universitat Catalana d'Estiu 2005

Sempre havia volgut assistir a l'Universitat Catalana d'Estiu, que cada any se celebra a Prada de Conflent. Més d’un cop ho havia tingut en l’agenda, però mai ho havia fet. Les persones que hi anaven sempre m’explicaven, quan tornaven, que allà, cada agost, es generava un clima molt especial de reivindicació del reconeixement del català i dels Països Catalans en totes les vessants socials i polítiques en un ambient acadèmic però també festiu, d’aplec i de germanor.

El 2005, gràcies a una beca obtinguda com a treballador de la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya he pogut assistir al seminari "Societat del coneixement i país" que coordinava en Llorenç Valverde (UIB) i que es desenvolupava amb el suport de la Fundació Observatori per a la Societat de la informació de Catalunya.

Era un seminari dedicat a presentar i analitzar algunes de les iniciatives més rellevants en la incorporació a la Societat del Coneixement del nostre país. Entesa en el seu sentit més ampli, la Societat del Coneixement és el nou sistema d’organització social i econòmica que aprofita les possibilitats que ofereixen les tecnologies digitals per a millorar la productivitat i la qualitat de vida de la ciutadania. En aquesta nova organització, el coneixement, en totes les seves formes, hi té un paper central i sense cap casta de dubtes, en el nostre cas, parteix del fet indiscutible de la nostra identitat diferencial. És per això que cal que els Països Catalans, que no han quedar al marge d’aquest procés de canvi, identifiquin i emprenguin totes aquelles accions necessàries per a accedir als beneficis i les oportunitats que la incorporació a la Societat del Coneixement pot comportar amb vista a la nostra cohesió i projecció nacional, a la vegada que es conjurin els perills que, per a aquesta cohesió i projecció, poden significar la uniformització vinculada a les tecnologies digitals.

La Fundació Observatori per a la Societat de la Informació de Catalunya té entre els seus objectius essencials la promoció del debat i la divulgació de la Societat de la Informació i del Coneixement al nostre país. I és des d’aquesta perspectiva va organitzar i coordina aquest curs a l’edició de 2005 de la UCE.

El seminari tenia 9 sessions i jo vaig poder assistir a les sessions que figuren amb els números 2, 3, 4 i 5:

1. Catalunya a la Societat del Coneixement, per Oriol Ferran (STSI)
2. PUNTCAT: odissea d’un domini, per J.F. Gras i A. Abril (Fundació PuntCat)
3. Alliberem la cultura per gaudir-ne, per Ignasi Labastida (CCCAT)
4. Societat del Coneixement i país, per Joan Gonfaus (Andorra)
5. Grans migracions a Programari Lliure: fal·làcia o realitat?, per Cèsar Fernández (Universitat de Lleida)
6. Llibertat i esclavatge a la Societat de la Informació. Una perspectiva nacional, per Miquel Colomer (Sant Bartomeu del Grau)
7. La Societat de la Informació com a projecte nacional, per Imma Tubella (PIC)
8. Algunes coses que el nacionalisme català ha d’aprendre de la xarxa, per Vicent Partal (Vilaweb)
9. L’oportunitat de la Societat del Coneixement, per Llorenç Valverde (FOBSIC)

---------------

A més d’aquest seminari sobre societat del coneixement, que és el que em va portar a la UCE, cada una de les tardes que vaig romandre a Prada de Conflent, vaig aprofitar per assistir també a un seminari sobre les cançons populars catalanes que imparteix cada any en Ramon Gual Batlle.

En Ramon dinamitza l’aula amb una habilitat especial, en diríem amb una gràcia absoluta, per fer que -entre tots- acabem cantant un curiós repertori de cançons. Engresca a cantar a tothom, fins i tot els que, com jo, tenim clar que la nostra veu no es pot posar en solfa ni en la intimitat.

En Ramon ens informava, amés, cada dia de les actuacions que els vespres solia fer el seu grup de música tradicional "Crescendo".

Un dels dies va comentar, però, que amés de l’actuació de "Crescendo" aquell vespre al petit poble d'Escaró, dalt les muntanyes, es representava una obra de teatre musicalitzat, titulada "1906" i que escenificava una vaga dels miners de la zona, viscuda a principis del segle XX.

Vaig pujar fins a Escaró (magnífic paisatge!) i vaig gaudir d’una vetllada d’aquelles inoblidables. Teatre del poble i per al poble, a l’aire lliure, en català i francès, cantat i viscut amb la mateixa intensitat des de l’escenari i des del públic, curull d’amics i parents dels actors que representaven l’obra.

En acabar, moscatell i coques i galetes per a tothom. De la mateixa manera que a l’aula en Ramon ens feia cantar a tothom, en les seves actuacions “Crescendo” aconsegueix que tothom la balli...

------

A les nits dormia al monestir de Sant Miquel de Cuixà i tot i que d’aquesta manera em vaig relacionar-me menys del que hauria volgut amb la resta de persones que assistíen a la UCE (que compartien habitacions al Liceu Renuvier, seu de la Universitat) també és cert que era tot una sensació estar-se en aquell racó de món tan exclusiu com és Cuixà. Es respirava pau. El cos ho agraïa.